Historia del Ball dels locos

Ningú no s’estranyarà si diem que el poble de l’ Olleria no ha destacat per l’ interés i per la conservació del seu patrimoni. Són moltíssimes les obres de valor que hem deixat perdre (i enca- ra n’hi ha en perill), i l’oblit s’ha endut costums i tradicions que ens podrien ajudar a conéixer millor el nostre passat. La causa, possiblement, haja sigut aquest canvi brusc que ha patit la nostra població en els darrers 40 anys: la industrialització i la millora considerable del nivell de vida van crear la tendència a valorar negativament tot allò que s’identificava amb els temps passats; tampoc no haurem d’ oblidar «l’ educació» franquista, encabotada a donar valor únicament a allò es- pectacular i, sobretot, castellà.

Alguna cosa, però, sembla que ha canviat. És el cas de la restauració de l’església de Loreto (antic convent dels Dominics), o la represa de les danses. Però el que ens interessa en aquest treball és la recuperació de l’antic «ball dels locos».

El ball dels locos

Va ser, precisament, durant la gravació en vídeo d’ un antic casalot per a un arxiu d’ imatges quan es va trobar l’article que representa la documentació escrita més important sobre el Ball dels Locos. A partir d’ací, són les converses amb persones majors (totes de més de 80 anys) les

que ens han fornit la informació que ha fet possible aquesta «nova etapa».
Consistia aquest ball en una dansa molt elabora- da, amb diverses figures, que concloïa amb la formació pels mateixos balladors d’ una torre humana, que solia coronar-se amb la realització de la «figuereta»* dalt de tot. També ha quedat en la memòria l’ habilitat per a beure d’ una bóta dalt del castell, i el nom d’alguns dels especialistes, com ara el tio Palmera i el Sargent. Els locos, com s’anomenava els que participaven en aquest ball, anaven vestits amb camisa i pantaló fets amb tela forta (de matalàs) a ratlles, i solien posar-se pedaços a la camisa per a donar una imatge més estrafolària. Als peus portaven espardenyes, lligades a les cames amb les vetes, d’on es penjaven cascavells que remarcaven els ritmes del ball; també portaven calces, amb un color distint a cada cama. Duien a la mà un «carxot» o «samarra»: un bastó de fusta, la meitat del qual anava cobert de pell de conill plena de borra o de llana, que servia per a realitzar diver- sos colps durant el ball, i també entre els dansadors.

Açò era l’anomenat «ball dels locos». Però dels membres d’aquesta colla encara s’expliquen més característiques. Segons l’article d’E. Gil Lila publicat amb el títol de «Lo que vimos y no ve

mos» els «locos» «eran los guardadores del or- den en los momentos en que éste se requería. (…) Esta imposición del orden la hacían exage- rando ademanes, con gritos disonantes que, uni- dos a los ruidosos golpes de «els carxots» admi- nistrados a la chiquillería, daban sus maneras la sensación de un desequilibrio de lógica y con- vencimiento que daría lugar, es probable, a que se la nombrara de «locos» a la Comparsa»1. Aquest mateix article conta com tenien també costum de muntar una barraca de branques de pi al mig de la plaça, on portaven com a detinguts a qui els pareixia; allà els convidaven a beure i els feien pagar una multa, diners que servien per a pagar-se un dinar. És curiós observar com aquesta pràctica de la «paradeta» a la plaça també la va utilitzar la banda de música en la festa de Santa Cecília.

Al principi d’aquest segle va deixar de fer-se aquest ball al nostre poble. No en sabem el motiu ni la data exacta: en l’article abans esmentat d’E. Gil Lila s’afirma que «»Els Locos» tuvieron su última presencia en las fiestas del año 1918», encara que la germana de l’autor, Luz Gil, ens assegura que l’ últim any fou el 1917: d’ aquelles festes celebrades al final d’agost conserva un petit ventall com a recordatori. Amb tot, en alguna ocasió posterior es degué de tornar a represen- tar, ja que persones que en aquell moment tenien 2 o 3 anys ens han facilitat molta informació i amb molts detalls, com és el cas de Maria Belda.

El nom

Si parem esment al nom de la representació, hem vist com l’ autor de l’ article adés esmentat rela- ciona el qualificatiu de locos amb el comportament «desordenat» dels membres del ball, amb el «desequilibrio de lógica y convenci- miento». Però és possible que el nom ens done una pista d’una possible relació inicial amb les festes de folls o innocents, «festes en què l’ extravagància, la transgressió de les normes,

mos» els «locos» «eran los guardadores del or- den en los momentos en que éste se requería. (…) Esta imposición del orden la hacían exage- rando ademanes, con gritos disonantes que, uni- dos a los ruidosos golpes de «els carxots» admi- nistrados a la chiquillería, daban sus maneras la sensación de un desequilibrio de lógica y con- vencimiento que daría lugar, es probable, a que se la nombrara de «locos» a la Comparsa»1. Aquest mateix article conta com tenien també costum de muntar una barraca de branques de pi al mig de la plaça, on portaven com a detinguts a qui els pareixia; allà els convidaven a beure i els feien pagar una multa, diners que servien per a pagar-se un dinar. És curiós observar com aquesta pràctica de la «paradeta» a la plaça també la va utilitzar la banda de música en la festa de Santa Cecília.

Al principi d’aquest segle va deixar de fer-se aquest ball al nostre poble. No en sabem el motiu ni la data exacta: en l’article abans esmentat d’E. Gil Lila s’afirma que «»Els Locos» tuvieron su última presencia en las fiestas del año 1918», encara que la germana de l’autor, Luz Gil, ens assegura que l’ últim any fou el 1917: d’ aquelles festes celebrades al final d’agost conserva un petit ventall com a recordatori. Amb tot, en alguna ocasió posterior es degué de tornar a represen- tar, ja que persones que en aquell moment tenien 2 o 3 anys ens han facilitat molta informació i amb molts detalls, com és el cas de Maria Belda.

El nom

Si parem esment al nom de la representació, hem vist com l’ autor de l’ article adés esmentat rela- ciona el qualificatiu de locos amb el comportament «desordenat» dels membres del ball, amb el «desequilibrio de lógica y convenci- miento». Però és possible que el nom ens done una pista d’una possible relació inicial amb les festes de folls o innocents, «festes en què l’ extravagància, la transgressió de les normes,

l’aparent espontaneïtat i el joc són predominants»2. Hi trobem moltes de les característiques: vestits estrafolaris, agressivitat, poder en mans dels locos… El mateix nom hi fa pensar: loco és un castellanisme que «s’introduí només amb caràcter d’eufemisme (per no ofendre els parents, etc.), que com a tal resultava més passador que foll»3.

Quant a la pràctica del «segrest» per a aconseguir diners, podríem considerar-la com una de les versions existents del que s’anomena «Ajuntament de Folls»: «En línies generals, estem davant d’ un ritual d’ inversió en què es nomena un Ajuntament de farsa que mitjançant una mul- ta generalitzada arreplega diners per a altres festes o per a les ànimes. (..) ens hi trobem amb una inversió de caràcter polític: el poder del poble l’ostenta l’Ajuntament fingit del qual formen part els més «graciosos» i els «tontos», no els forts, ni els eficaços, ni tampoc els llestos»4.

Hi podem afegir l’ opinió de l’ antropòleg Àlvar Monferrer: «Estic convençut del caràcter de festa de folls de la vostra festa dels «locos». Això sí, enormement transformada al llarg dels segles fins a convertir-se en un element perfectament integrat dins les celebracions comunitàries, havent perdut, en conseqüència, el caràcter subversiu que devia tenir en un principi».5

El passat

No coneixem l’ origen d’ aquesta representació a l’Olleria, i pel que hem vist fins ara, el que ens ha arribat possiblement siga una barreja de diferents celebracions. No és d’estranyar que no hi haja constància de l’inici, però del que coneixem podem deduir que té l’estructura del que s’anomena ball de valencians: un ball que té com a part final i culminant la construcció d’una torre humana, i que sembla que era molt habitual als pobles del País Valencià, d’on va prendre el nom. Estem parlant, doncs, d’una mena de dansa que ja es troba documentada l’any 1687 a Tarragona6;

també trobem en documents de principi del segle XVIII la Muixeranga d’Algemesí7.
La referència escrita més antiga del nostre ball dels locos que posseïm ens situa en el segle XIX: «El pueblo celebraba con más entusiasmo sus fies- tas de calle, dedicadas al nombre del santo del azulejo. Por cierto, que los de la plaza Mayor las dedicaban a San Cayetano. Consistían, casi siem- pre, en bailes populares con «tabalet y dulzaina» y poca cosa más, como algunas veces el baile de los locos»8. La hipòtesi segons la qual aquest ball el portaren els ollerians que, al principi de segle, hagueren d’anar a buscar treball a Barcelona i volien mostrar els castells humans que allà es feien, no sembla molt fonamentada. Hem de tindre en compte que el primer quart del segle XX és una època de crisi per als castellers, i que Barcelona no era precisament una ciutat amb gran tradició de castells. I estem parlant només de les torres: d’on va vindre el ball?. A més, el fet que els dansadors portaren un vestit tan elaborat i amb tants detalls (diferent al dels castellers estrictes) ens ha de fer pensar en una tradició, i no en una simple demostració més o menys assídua. I encara queda el fet (com hem vist més amunt) que aquesta festa ja es representava el segle passat.

El Ball de Valencians

Precisament, són aquestes representacions valencianes l’origen dels actuals castells: «Actualment, sembla fora de tot dubte que els castells deriven d’un antic ball de la família dels anomenats balls populars, és a dir, els que formaven part del seguici popular de les festes majors de les poblacions d’un àrea molt concre- ta de la Catalunya Nova [territoris del Principat de Catalunya situats al Sud i a l’Oest del riu Llobregat, conquerits durant 1100-1150. Nota dels autors]. Aquest ball, conegut amb el nom de

ball de valencians, constava d’una sèrie de quadres de dansa, acompanyats de música de gralla, i finalitzava amb l’aixecament d’una petita estructura humana, anomenada la torreta, de tres o quatre pisos d’alçada. És lògic pensar que la rivalitat entre les diferents colles de valencians per veure qui aixecava la torre de major enver- gadura va determinar que aquesta part del ball, que en principi només en representava la culminació, acabés desplaçant la resta d’evolucions dansades fins a separar-se’n definitivament».9Segons Joan Amades «Fins a primeries del present segle havia sortit [a Arbeca] el ball de valencians, que constituïa un document curiós i interessant de coreografia tradicional, car participava de les característiques típiques del ball de la Moixiganga i acabava amb l’aixecament d’una torre o castell (…) El qualificatiu de ball de valencians, apel·latiu que ara fa un segle pel Penedès i pel Camp de Tarragona s’aplicava als castellers, sembla indicar una procedència valen- ciana de la Moixiganga i dels exercicis dels castells; o almenys una estreta relació entre els documents catalans i valencians d’aquest gènere».10

La nostra literatura

Fa ja més de setanta anys que es va deixar de representar aquesta festa a l’Olleria. Però no s’ha oblidat. Ens queda la constància escrita a què ens hem referit, i la dels nostres poetes:

…/…
Recordem el trinquet ab els jocs de pilota.
Les comèdies que es feien ab els actors de casa els costums ab les dances i l’atracció de «Els lo- cos»
en actes atractius i alçant la torre humana. …./…

Elies Borràs i Castelló
Cantem-li al meu poble de l’Olleria

 

I tots junts a trevallar

en constància i il.lució, per a de nou retornar nostra vella tradició.

De aquells «locos» que en la plasa montaven el castellet,
i al compàs de la dolçaina
mos feen aquells «ballets».

I altra vegada organitsar aquelles despertaes,
per acabar la jornà
en les típiques dansaes. …/…

Ricardo Albiñana Aixina es Olleria

El futur

I ens queda la memòria viva de les persones que en van ser testimoni i que ara ens han permés de reprendre aquell vell ball (ací ens cal agrair especialment l’ajuda del musicòleg Fermín Par

do en la recuperació de la dansa).
No el reprenem, però, de manera testimonial, ni pretenem realitzar un treball neutre d’ etnologia. Ho fem, és cert, perquè pertany al nostre passat, però també perquè ens hi divertim: perquè és «festa» en el ple sentit de la paraula. Així, compaginem la tradició del Ball dels Locos amb l’evolució posterior que van significar els castells (a més d’apuntar-nos a la internàutica: http:// http://www.partal.com/gent/olleria ). Amb la intencionalitat de divertir-se a través d’una festa antiga va nàixer el nostre grup, que va fer la pri- mera aparició pública el mes de juliol de l’any 1996. Va ser en la festa de la Magdalena, que hem adoptat com a festa pròpia juntament amb el grup de danses, i que significa també una recuperació del nostre patrimoni festiu tradicio- nal. Posteriorment, vam participar en l’Aplec de les Danses de la Vall d’Albaida de 1996 i en la Fira dels anys posteriors. Quan aquest llibre serà ja al carrer, haurem tornat a celebrar la Magdale- na i fora de l’Olleria ja havíem anat a actuar a Castelló de Rugat, Ontinyent, València, Iguala- da, Albaida, Rafelcofer, Quatretonda, Ondara i la Xara.

 

1 E.Gil Lila. LO QUE VIMOS Y NO VEMOS. Llibre de festes de l’Olleria. 1968
2 Antoni Ariño. TEMES D’ETNOGRAFIA VALENCIANA (IV). FESTES, RITUALS I CREENCES. Pàg. 475. Ed. Alfons el Magnànim.
3 Joan Coromines. DICCIONARI ETIMOLÒGIC I COMPLEMENTARI DE LA LLENGUA CA- TALANA. Vol. V pàg. 314. Curial Edicions Catalanes. 1990.
4 Antoni Ariño. Op. Cit. Pàg. 486-487.
5 Àlvar Monferrer. Document inèdit enviat pel professor Àlvar Monferrer.
6 MÓN CASTELLER, vol.I pàg.59
7 Raül Sanchis i Mont. DE LA MUIXERANGA ALS CASTELLERS: TOT UN SÍMBOL D’UNITAT. Treball inèdit
8 C.R. OLLERÍA Y SUS FIESTAS EN EL SIGLO XIX. Llibre de Festes de l’Olleria. 1962
9 Xavier Brotons. CASTELLS I CASTELLERS. pàg. 57. Lynx Edicions. 1995
10 Joan Amades. COSTUMARI CATALÀ Vol. IV pàg. 812. Salvat Editores-Edicions 62. 1982 *»la figuereta»: encara és viva al poble l’expressió «li faran fer la figuereta», en el sentit de fer-li fer a algú una cosa difícil. Potser «la figuereta» del ball dels locos, siga una accepció més d’aquesta dita popular.
Grup del ball dels locos
l’Olleria 1997

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s